Israel:
una visió catalana






VAIG ANAR, FA UNS QUANTS ANYS, A L'ESTAT D'ISRAEL. Embarcat a Marsella, el vaixell, magnífic, perfectament arreglat, arribà a Haifa amb una precisió perfecta. Durant la meva estada a Tel Aviv i les anades i vingudes que vaig fer per aquell país –vaig anar al mar Mort i a Beerxeba, davant el Sinaí i a Tiberíades– vaig escriure alguns articles que més tard es publicaren, primer a Buenos Aires i després en aquesta Obra Completa. Israel em produí un gran efecte. Llavors era més petit que ara: encara no arribava a la Jerusalem vella ni a la totalitat del riu que va al mar Mort. Em va fer l'efecte de trobar-me en un país d'una gran vitalitat i d'una energia considerable dintre una modèstia indescriptible. El president de l'Estat vivia en una casa de fusta situada sota els pins. El Ministeri d'Afers Estrangers ocupava unes barraques també de fusta. Cap luxe. Cap bogeria. Cap triomfalisme. Tothom treballava intensament: els obrers, els comerciants i industrials, els ministres, els diplomàtics, els periodistes, els agents. Tel Aviv era una població –llavors era la capital– que s'anava edifcant a la manera asquenasita, o sigui a la manera del centre i del nord d'Europa, que era la majoria més preparada que governava el país. El Parlament –la Knèsset– funcionava perfectament. Vaig entrar a moltes sinagogues: hi havia molta gent. Hi havia un partit socialista i uns sindicats que l'Estat acceptava i que obeïen l'Estat. Hi havia una idea bàsica: les devastacions indescriptibles, fetes per Hitler, de jueus. El més important de tot era, però, potser, la cosa militar. A mi m'agradava de fer excursions llargues per arribar a Tel Aviv negra nit i trobar, a les carreteres, unes noietes de disset anys, armades admirablement, que us demanaven els papers i mantenien l'ordre i la pau del país –passés el que passés.

1978











  Torna

A l'índex